APARENCES, REALITAT I GIR VISUAL EN LA PINTURA DE JOAN COSTA

Domingo Barreres *

La pinzellada mestra i la sensibilitat a la llum i al color es manifesten en les obres de Joan Costa des de la primera impressió. La claredat de les formes i l’harmonia de les composicions semblen banyar-les de tendresa, mentre que el format tradicional de la natura morta convida l’espectador a la contemplació intimista.
Es tracta doncs de «bella pintura» que en aquesta ocasió fa ús d’objectes quotidians (flors, caragols de mar, Hibres…) per a recordar-nos o convéncer-nos de la persistent estima de la qual gaudeix, fins ara, la noció classicista de bellesa.
Això no té res de particular, ni de nou, ni de sorprenent; ni té res a veure, per descomptat, amb els assumptes, inquietuds, esperances o interessos que ens afecten en l’actualitat.
Però Joan Costa fa ús dels objectes, d’un tractament composicional que no pretén trencar amb els canons formals i familiars, i d’una técnica ben apresa i ben practicada per a posar de relleu una tensió existent en el nivell de l’estructura psicològica. Aquest fet, que se’ns manifesta a poc a poc, ens duu de l’aparent confort de consciència a la confrontació sense endinsar-nos mínimament en el camp dels recursos surrealistes.
Flors, sempre flors tallades; caragols de mar, exoesquelets que algun dia van acollir vida; libres, libres oberts, que mostren, en blanc i negre, imatges homoeròtiques fotografiades per Robert Mapplethorpe. El conjunt d’aquestes contingències no només ens ofereix metafores poètiques (residus preciósos de presències que es perden, o ja perdudes, a la mort o a la distància), sinó que aconsegueix intrigar-nos amb noves morfologies que testimonien el despertar de la consciència politicosexual que exigeix la nostra época. El cos masculí apareix, nu i erotitzat, en les controvertides fotografies de Robert Mapplethorpe, per a celebrar i universalitzar el que fins ara ha estat tabú.

Historicament, el cos nu de dona, fins i tot erotitzat, s’ha considerat normal i acceptable. Com que tots els pintors eren homes (amb molt poques excepcions), no és un fet estrany. També Joan Costa fa ús del nu de dona, però amb un gir molt important. En els nus de dona de Joan Costa també empra fotografies conegudes, les de Man Ray, però en el tractament fragmentari, el gir en el joc visual planteja canvis de referència: l’objectivació de la dona i el col-laboracionisme inconscient ajuden a fomentar el manteniment d’estructures esclavitzadores per a ella mateixa.
La celebració de la sexualitat i l’intent d’universalitzar-la i normalitzar-la troba complementarietat en la inferència subtil dels riscs que se li associen, i en l’evidència que en aquest joc perillós hi ha un romans amb la mort, del qual no es pot fugir en les últimes dècades d’aquest mil-lenni.
Joan Costa aconsegueix tots aquests nivells de lectura gràcies a la intuició, reforçada per la historia i la mitologia, i gràcies a la vida viscuda.

Boston, 1999
(*) Domingo Barreres és pintor i professor d’Art en la School of Fine Arts del Museu de Boston.