Josep Piera

La pintura de Joan Costa no sols fascina, sinó que inquieta; no sols es fa de mirar, sinó que es fa de llegir. Vull dir que no és una pintura per a ser únicament contemplada des d’un punt de vista decoratiu, sinó que, en ser mirada, captiva l’atenció, la fixa i la trasbalsa. És una pintura que commou, que atrau, que diu, que sent…, com també juga irònicament tant amb les memòries trencades del passat com amb els fantasmes efímers del desig. Joan Costa pinta amb el mestratge d’un clàssic, però, més que dibuixar la realitat plana del present, més que retratar el que veiem, més que pintar la naturalesa de les coses que ens envolten, el que pinta són les fantasies d’un temps que és, o ha estat, el nostre; vull dir el temps cultural, és a dir, els mites, de la generació que tant ell com jo representem, la d’aquells que, nascuts a mitjans del segle XX, vam ser filis de les avantguardes europees, hem crescut amb les estrelles fulgurants del cinema americà i hem madurat veient caure, entre tràgiques flames orgiàstiques, les Torres Bessones, un onze de setembre de 2001; un símbol real caigut, un temple poderós desaparegut, que, de colp, ens va fer apocalípticament antics a tots; ens va convertir, si voleu, més que en uns postmoderns (uns seguidors de la modernitat) en uns postantics (uns recreadors irònics de l’antiguitat).

Jean Cocteau deia que “la Història transforma la veritat en falsedat, mentre el mite és la falsedat que s’encarna”. Parafrasejant el mestre, doncs, jo diria que la pintura actual de Joan Costa encarna plàsticament les fantasies del nostre món virtual (pintura, literatura, escultura, fotografia, cinema…), per a convertir en veritats d’art, en veritats de sempre, els deliris o desitjos del nostre temps; vull dir que fa eterns els somnis ideològics i estètics d’una època que ja és història: la nostra, el segle XX. Constel·lacions, apropiacions, homenatges… L’art no copia la realitat, sinó que la transforma.

Si a començaments del segle XX alguns pintors abandonaven els pinzells i els canviaven per la màquina de fotografiar tot buscant una major proximitat, entre intel·lectual i eròtica, amb els seus objectes del desig, cosa que van fer, entre altres, Wilhelm von Gloeden o Man Ray, i si en ple segle passat la fotografia va saber fer amb el cos humà, i amb les natures mortes, el que l’escultura i la pintura feien magistralment en la Grècia i la Roma clàssiques, com és el cas genial de Mapplethorpe en la fotografia, ara, tot seguint o apropiant-se d’aquests referents cultes, com el mateix Andy Warhol va fer amb els més banals o sublims objectes de consum (des d’una llauna de tomaques o una botella de Coca-Cola a un retrat d’Elvis Presley o de Marilyn Monroe), Joan Costa torna la fotografia, convertida en una icona o en una relíquia del passat, a la pintura; i així la transforma en un joc d’espills i de meravelles: passats presents i presents passats on vida i mort, bellesa i drama, ideologia i religió, s’hi barregen en una tensa harmonia de formes, símbols i llums, que ens captiven, ens atrapen, i ens fan sentir i pensar alhora. Perquè, com ja he dit, la pintura actual de Joan Costa, no ens fascina només, sinó que ens inquieta, perquè tot i no res alhora és el que és; o res, que és tot, és el que sembla. Aparences? Icones? Relíquies? Fotos? Quadres? ¿O no és una ironia barroca, tan refinada com pop, mostrar-nos una jove i divina Elizabeth Taylor convertida en una Verònica entre sedes que ens mostra la cara de Che Guevara com la de Jesús de Natzaret en el calvari?
Joan Costa ens mostra i demostra amb aquesta exposició que és el pintor de la Safor més viu i creatiu. O, si més no, el més valent, suggerent, madur i provocador, de la generació saforenca que vam voler canviar el món que ens envoltava quan érem joves, fent-lo anar del gris més gris a tots els verds imaginables.