Romà de la Calle-JOAN COSTA: LA FIGURACIÓ REINTERPRETADA. POÈTIQUES DEL D’APRÈS.

Romà de la Calle-JOAN COSTA: LA FIGURACIÓ  REINTERPRETADA.

POÈTIQUES  DEL D’APRÈS.

Trahit sua quemque voluptas.    

Virgili Buc. 2,65

Sempre he pensat que els projectes retrospectius, assumits –al fil de la memòria personal– en les mostres pictòriques dels artistes, esdevenen, històricament, la millor ocasió per a estudiar, analitzar, contextualitzar i fer el seguiment hermenèutic oportú del conjunt de la seua producció. Tot açò implica, així mateix, reflexionar globalment sobre la seua evolució estilística, descobrir i relacionar les seues influències referencials i, sobretot, abordar, amb un cert afany sistematitzador, les claus fonamentals de la seua «poètica»; entenent per tal la noció global, que resumeix
(a) la seua manera personal de concebre l’art, juntament amb
(b) la forma operativa d’exercitar el seu pertinent programa d’execució pictòrica i
(c) concretar-lo, efectivament, en l’elaboració pautada del seu llenguatge artístic.

S’uneixen així, potencialment almenys, les integrades dimensions històrica, teòrica, tècnica i axiològica, que conformen, al capdavall, en la seua complementària globalitat –a partir de la genuïna i fonamentada reflexió estètica– el concret i bàsic exercici de la crítica d’art.

Justament, davant aquesta estricta temptació professional, m’he proposat –atesa la singular oportunitat de la conjuntura actual, a la qual he sigut convidat, per part de l’artista– aprofitar la mostra pictòrica de Joan Costa, propiciada per l’Ajuntament de Gandia, entorn de les dilatades celebracions de l’any del seu reconeixement, per part de la Generalitat, com a Capital Cultural Valenciana.

Aquest projecte expositiu se celebra a la sala Coll Alas, de la ciutat de Gandia, a la primavera del 2019. Conjuntura que considere oportuna rendibilitzar culturalment, amb la finalitat de fer viable un acostament actualitzat a l’estudi i anàlisi de la producció artística del citat pintor, que puga a més, paral·lelament, materialitzar-se, en el meu cas, a través d’un text –sol·licitat– per a ser inclòs, ad hoc, en el catàleg d’aquesta exposició commemorativa.

Pareix que Joan Costa (Gandia, 1952) va saber, des de sempre –ateses les seues evidents inclinacions preferencials per l’àmbit de l’educació plàstica– que anava a ser pintor, seguint, pas a pas, la seua preparatòria vocació. De fet –després de la conclusió dels seus estudis bàsics i secundaris, a través dels quals, els seus propis professors van anar ratificant els seus dots i aptituds per al dibuix i pictòrics–, ja en els anys setanta, trobem el jove i inquiet Joan Costa matriculat en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València.

Sens dubte, aquells lustres finals del franquisme no van ser temps fàcils, especialment per als estudiants de l’històric Centre del Carme, on les tensions ideològiques, tan sovint, s’imbricaven i comprometien amb les mateixes opcions estètiques vigents i, fins i tot, es reforçaven, activament, amb les reivindicacions polítiques del moment.

En realitat, el jove Joan Costa tenia, per part seua, summament clars, des d’un principi, tant els objectius marcats de la seua formació acadèmica com les estratègies d’aprenentatge curriculars, assumides com a idònies i eficaces, en els plans d’estudi d’aquest conegut centre.

Efectivament, curs rere curs, en una línia de màxim rendiment personal, es va lliurar, de forma decidida, al compliment del programa marcat en les respectives unitats docents. Prompte, es va deixar aconsellar i tutelar, a més, pel professor Francisco Lozano, convertit, de fet, en assessor directe dels seus treballs, inquietuds, experiències i possibles etapes, tant en la seua titulació acadèmica concreta, com en el seu immediat postgrau, quan va ser pensionat, biennalment, per la Diputació de València (1977-79), després de participar i destacar en la convocatòria corresponent.

Cal reconéixer que la dècada dels setanta va ser un període de forts canvis i tensions sociopolítiques en el marc valencià; també ho va ser, fins i tot, dins de la mateixa Escola Superior de Sant Carles. Cal tenir en compte el perfil especial de l’època concreta referida. Es tractava del final del règim franquista, amb la mort del dictador, i l’inici de la complexa i dilatada transició política.

Però, a més, cal subratllar, així mateix, com a les acaballes d’aquesta dècada es portarà, precisament, a efecte el trànsit efectiu de la històrica Escola Superior de Belles Arts –assumint el seu nou estatut universitari–, que es transformà, així, en la nova Facultat de Belles Arts, cosa que ja, efectivament, venia rumiant-se i preparant-se amb anterioritat, i es consolidà, de forma definitiva, amb l’arribada puntual del Decret Ministerial de 1978 i la incorporació posterior, en el cas que ens ocupa, al campus de la Universitat Politècnica de València.


Sincerament, sempre vaig pensar –i ho torne a recordar ara– que el decidit abandonament del Convent del Carme, en aquella concreta conjuntura històrica, va ser un error, per part de la UPV, que renunciava –sense ni tan sols reivindicar-los– a uns espais que li hagueren sigut, sens dubte, fonamentals (almenys, en bona mesura) per assegurar la seua millor integració sociocultural universitària, en i des del centre mateix de la ciutat de València. Quan, anys més tard, van voler reaccionar a destemps –vaig ser testimoni presencial del que estic apuntant– ja era excessivament tard, una vegada lliurat l’edifici a altres menesters.

La promoció a la qual es va incorporar Joan Costa, com a estudiant de Belles Arts (1971-76) va ser, per cert, prèvia als múltiples canvis que diacrònicament s’apropaven en el marc acadèmic. Conscient de la situació, va optar, amb diligència i constància, per aprofitar, al màxim, l’oportunitat didàctica que li facilitava un diversificat quadre de professors, arrelat, sobretot, en la llarga tradició artística valenciana, lògicament heretada, fundada entorn de la figuració i en la normativa neoclàssica. Recordem que el naixement de la Reial Acadèmia de Belles Arts, d’on va sorgir l’Escola Superior, data del 14 de febrer de 1768, ratificades ambdues, Acadèmia i Escola, per la Reial Cèdula de Carles III. Es compleixen i commemoren ara, justament, 250 anys de tan destacat esdeveniment històric.


Citarem, testimonialment, alguns representants acadèmicament meritoris, que van conformar el claustre de professors, actius tots ells en aquella conjuntura, en la qual Joan Costa va ingressar en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles: Francisco Lozano Sanchis (1912-2000), Felipe Garín Ortiz de Taranco (1908-2005), Alfons Roig Izquierdo (1903-1987), José Esteve Edo (1917-2015), Luis Arcas Brauner (1934-1989), Francisco Baños Martos (1928-2006), José Amérigo Salazar (1915-1988), Víctor M. Gimeno Baquero (1920-2012), Manuel Silvestre de Edeta (1909-2014) o Santiago Rodríguez García (1914-2016). Molts d’ells, seguint l’inexorable ritme de les generacions, serien rellevats prompte dels seus llocs docents, per jubilació, mentre que altres orientacions i metes reorganitzatives, pròpies de nous aires, no tardarien a fer-se efectives, ja cap al final de la dècada en qüestió, assumides i encarnades per altres professors, més joves.


Els qui vam tindre l’oportunitat de viure històricament aquesta allargada i plural conjuntura, en el marc valencià, no podem deixar ara d’apuntar, al lector, aquestes informacions paral·leles, almenys com a marc contextualitzador i explicatiu, amb la finalitat d’entendre millor –abans i després– els desenvolupaments que tindrien lloc, en relació amb el panorama artístic local, propi d’aquelles dècades crucials.


Doncs bé, en el cas de Joan Costa, un marcat i especial interès per la interna història de la pintura aniria sempre parell amb el desenvolupament de l’aprenentatge i el coneixement efectius de la mateixa pràctica artística. Aquesta dada serà summament rellevant, tant en l’etapa dels seus estudis com en el desenvolupament de la seua activitat professional posterior, on no ha faltat, tampoc, la seua dedicació a la docència, pròxima sempre al vessant de la historiografia artística.


Llicenciat en l’especialitat de pintura, Joan Costa sempre va mostrar un marcat decantament cap a l’estudi i conreament de la figura humana.

Era, en efecte, una de les modalitats més destacades, presents en la carrera i la va fer seua, amb afany, esforç i dedicació, des del principi. Mai l’ha abandonada, en realitat, sinó que ha esdevingut la clau de les seues preferències i la principal palanca de les seues estratègies metodològiques i creatives. De fet, tant la possible riquesa de la dimensió estrictament plàstica, com la capacitat referencial i denotativa de la temàtica, pròpia de la figura humana, es van convertir, a radice, en els dos vessants fonamentals del seu quefer artístic, arrelat clarament, a més, en la vitalitat històrica dels seus continguts.


Francament, aqueixa força referencial cap al domini de la realitat figurada, que sempre ha mostrat la pintura de Joan Costa, ha sabut rastrejar-la, folgadament, bé estiga en el mateix entorn humà circumdant i/o en l’univers històric, contextualitzador de la memòria compartida. Sabem bé, en la praxi estètica, que el record, les experiències i la invenció es donen sempre, estretament, la mà, a les portes de la creativitat exercitada.


No en va, realitat i història han sigut els dos principals espills d’on ha extret, pictòricament, els elements i les relacions, activades en les seues narracions personals, en les seues imaginàries elaboracions selectives i en els seus sòlids i sofisticats reptes hermenèutics. Perquè, en el fons, d’interpretar la història i de construir una realitat personal, s’ha tractat, sens dubte, gràcies a l’eficaç xarnera o frontissa de la fantasia aplicada per Joan Costa, des de sempre, a les seues relectures, versions, homenatges i d’’après, jugant atrevidament a obrir-se camí, en una concreta transmodernidat alternativa, transgressora i diferenciada.


També la tradició i la mirada clàssica es troben presents en ella, alhora que són sotmeses –per necessitat expressiva– a obligades intervencions i aventures de confrontació, entre opcions al·legòriques, arrels espirituals, picades d’ullet simbòliques, suggeriments eròtics, bodegons mitològics i contrastacions diacròniques, plagades sovint de referències creuades als treballs de determinats artistes, la majoria fotògrafs –Man Ray (1890-1976), Joel Peter Witkin (1968), Robert Mapplethorpe (1946-1989), Douane Michael (1932), David Hamilton (1933-2016) et alii–, que vagaregen directament, secreta o cabalísticament, segons els casos, entre les seues obres.


Es tracta, si més no, d’empeltar la història de la pintura contemporània amb freqüents picades d’ullet transversals i ironies intermitents, en les seues propostes plàstiques personals. Aqueix és un dels seus reptes i obsessions fonamentals del seu quefer artístic.


Al cap i a la fi, aquestes són, comptat i debatut, les caracteritzacions determinants de les sèries pictòriques de Joan Costa: inquietants i pròximes, transgressores en la seua enigmàtica narrativitat, però carregades també sempre de pautades referències i, fins tot, amb certs dubtes i perplexitats, catàrticament reassumides en la pròpia reflexió operativa sobre la pintura. Els seus treballs respiren, al capdavall, història per tot arreu, però mai deixen de mostrar-se tampoc nous, en els seus plantejaments visuals interrelacionals, per pura contrastació. La clau està en el fet que seleccionen, en efecte, elements puntuals de camps molt diferenciats, que entren, així, en posterior i decidit repte.


Sovint, crec endevinar (entre parèntesi) que ell mateix es transmuta en potencial personatge, capaç de saltar, amb agilitat, sobre la història per a involucrar-se, directament, en una escena utòpica, desequilibrant i trencadora, a través de les seues cites i apropiacions combinades. Altres vegades es tracta d’una composició clàssica, que es desestructura i fragmenta, alternativament, en moments dispars, sota la seua mirada inquisidora i atrevida.


Hi ha, també, camps de forces creatives que poden sorgir, en el quefer artístic contemporani, directament del dubte performatiu, de la perplexitat domesticada o de l’impasse reconduït cap a una meta diferent. Sens dubte, Joan Costa podria parlar-nos, en moments de sincera espontaneïtat, d’aquestes complicades experiències, fent el cor fort, sobre l’horitzó de la vida quotidiana, atrevida i transformada, des de la pròpia pintura.


Perquè d’inquirir i atrevir-se es tracta, en efecte, en la particular pràctica pictòrica que segueix exercitant Joan Costa, en plena actualitat. Algunes de les seues sèries i peces concretes poden ser summament exemplars, per a la reflexió, en aquest sentit: Sacra neteja I / II / III i IV (2007-2010), Veròniques I / II (2003), Desplegament Caravaggio (2012), Volaverunt (2003), Eros i Psiqué (2002), Carpe diem (1998) o La Via Láctea (2002).

En general, com hem apuntat, la figura humana es manté –individual o col·lectiva– en el seu protagonisme definitiu, com a eix de l’escenificació, com a matèria visual imprescindible, capaç d’eixir-nos al pas i esquinçar la nostra confortabilitat hermenèutica. I és que –com hem apuntat– tant la realitat com la història es construeixen, s’interpreten i es desgranen narrativament de mil maneres.

De tot açò es val Joan Costa per a fer-nos veure a través d’altres mirades històriques, portades a col·lació, segons el seu desig transgressor. Rellegeix imatges, tot modificant les seues claus, alterant referències, afegint connotacions estudiades, variant plans i sorprenent -sempre- les nostres expectatives. Fins i tot els títols de les obres expliciten, sovint, de forma rotunda, aquestes informacions directament. Le violon d’Ingres (2002), Kiki enfadada (2003), A propòsit de Man Ray (1997), Verónica Taylor IV(2017).

Aqueix i no un altre és el principi del d’après al que ens referim: la reelaboració d’una escena/imatge, segons determinades estratègies alienes, fent-les pròpies, en transgredir-les, retent, a més, un secret homenatge a la memòria exercida, convertida en picada d’ullet, en relectura, i en obra diferenciada i alternativa.

El d’après és, doncs, una mena d’espill retrovisor, transformat en parabrisa de futur. És una forma d’admirar la història i també de saquejar-la, en apropiar-nos del seu llegat, per a posar-lo narrativament a la nostra total disposició aleatòria. Aquest és l’apropiciacionisme reiterat, que subjau entre les opcions dispars del d’après, tot combinant tècniques, fragmentant seqüències, contrastant elements, implantant relacions plurals o recontextualitzant conjunts, en carregar-los -arriscadament- de simbòliques qualitats i de cites eloqüents.


Hem, doncs, de reconéixer que, en la història contemporània de les nostres manifestacions artístiques, a través de les últimes dècades, no han faltat nombrosos decantaments a favor d’aquestes citades estratègies ben compartides. Solament per mantenir-nos en el marc pròxim del nostre panorama artístic recent –en referir-me a la concreta trajectòria, que ara comente, de Joan Costa (Gandia, 1952) i pensar a abrigallar diacrònicament la seua opció creativa de relectures, apropiacions i homenatges–, m’atrevisc a citar, en paral·lel i contrapunt, altres noms, no mai aliens a aquests recursos i metodologies, com han pogut ser Jorge Ballester (València, 1941-2015), Manuel Valdés (València, 1942), Rafael Armengol (Benimodo, 1940), Joan Antoni Toledo (València, 1940-1995), Rosa Torres (València, 1948) o Antoni Miró (Alcoi, 1944), per no remuntar-me a les estratègies, en aqueixa línia de citacions històriques recuperades, pròpies dels bagatges posats en pràctica per l’Equip Crònica (1967-1981) o l’Equip Realitat (1966-1976).


Suma d’intents i propostes dispars, tots ells, de cara a reactivar la modernitat/postmodernitat o transmodernitat, en cada diferent conjuntura, a través de l’acció pictòrica pertinent, marcada, sempre, per la recerca sistemàtica d’una originalitat personalitzada. Esforços comuns i dispars, doncs, d’intervenir la història de les imatges, en el sentit activista de fer-les pròpies, d’actualitzar-les semànticament o de contrastar la capacitat diferenciada de les seues versions i relectures, potenciant sempre la ironia sobre les icones dels mass media i forçant la reflexió esbiaixada –d’acord amb els propis interessos plàstics pertinents– sobre el quefer de la pintura, transformada així en tema contagiós, versàtil i obligat.


En aquesta línia de qüestions/reptes plurals que hem barrejat, convé, precisament, al meu entendre, enquadrar l’itinerari pictòric de Joan Costa, en una ja densa i prolixa producció d’obres i de sèries, d’estudiades tècniques mixtes d’oli/acrílic –a través de dècades de recerca, trenades de pràctica artística i pedagogia–, que hui fan possible l’exposició retrospectiva, celebrada a la seua Gandia natal, per a contrastar aquestes reflexions actives de contextualització i reactivada anàlisi sobre la investigació al voltant del cos humà, com a indubtable llenguatge universal.


Però hi ha una altra qüestió no menys fonamental, directament vinculada, així mateix, a l’entorn operatiu de la línia bàsica del d’après, que apunta directament a la tendència exercida pel mateix Joan Costa, en el seu quefer pictòric, consistent en la seua efectiva inclinació a versionar de nou, en diverses circumstàncies i moments, algunes de les seues obres concretes més destacades, pregnants i significatives, o ja perdudes i enyorades.


Es diria, per tant, que l’estratègia del d’après s’(auto)replega i reverteix, de nou, sobre aquestes obres, quan són sotmeses a versions diferents, pel mateix autor, en contextos dispars. Es tracta, de manera estricta, de reprendre el projecte inicial, com a referència del format d’après, mantenint, alhora, els seus fonaments compositius però alterant, a ultrança, alguns dels seus punts referencials i les seues finalitats força expressives.


Precisament, el contrapunt de la datació és clau, en aquests casos, atès que, sota el mateix títol, s’expliciten, amb dates diferents, les versions coexistents, potser depositades en col·leccions distintes i en llocs diferents per l’atzar i el temps. Menina nueta (Circa 1980, versió 2017). Les temptacions de Sant Antoni (Circa 1982, versió 2018). Les cames de Sussy Solidor (Circa 1982, versió 2017). Escàndol a la platja nudista (Circa 1985, versió 2018).

Com bé apuntàvem en el motto que resolutivament encapçala el nostre text –Trahit sua quemque voluptas-, pres de les Bucòliques de Virgili (Buc. 2, 65), és clar que a cadascun ens arrossega una passió, en les nostres actituds, comportaments i dedicacions vitals. També li ocorre el mateix a Joan Costa, com hem pogut constatar, pas a pas, al llarg de les nostres reflexions, entorn de la seua complexa trajectòria artística.


Efectivament, les poètiques del d’après, en les seues diferents versions i estratègies, han anat conformant i caracteritzant aqueix particular llenguatge pictòric seu, actiu de continu, en els seus rastrejos investigadors, tant formals com narratius, en centrar-se prioritàriament –des dels seus orígens acadèmics, a través d’una convençuda decisió personal– al voltant de la paradigmàtica potencialitat anatòmica, simbòlica i representacional que la figura humana, sempre, ha comportat per a la història de les imatges.

De fet, en aquesta concreta herència, Joan Costa ha trobat -per esforç, constància i sort- el vertader filó del seu quefer personal, alhora que ha potenciat la seua passió vital pels diàlegs, que és capaç d’establir, entre el passat rememorat, el present solidari i el futur, sempre carregat amb els seus imprescindibles enigmes.

Tardor 2018

Romà de la Calle
–Universitat de València–