José Ramo

(José Ramo es poeta, assagista i professor de literatura en la Cité Scolaire Internationale de Lyon).

Una ignorància lamentable i una sorpresa sense continuïtat son els límits entre els quals ha de transcórrer la mirada perplexa que tracta d’explicar-se  –de contar-se i de dir– el que ha pogut veure.

Fins a l’estiu del 1997 Joan Costa era per a mi un desconegut. Es cert que a la casa d’un amic comú alguns quadres seus m’havien sorprès. Aquell estiu va arribar l’enlluernament. Vaig lamentar, per descomptat, els quinze anys de pintura que ja no podria conèixer, llevat d’algunes obres, escasses, que el pintor havia distret a la pressa dels compradors; però tenia al davant l’obra tensa, poderosa, de lectura inesgotable de l’últim any.

Recorde que aleshores, mentre la mirada anava d’un quadre a un altre, s’aturava, anava enrere i tornava a fixar-se; aquelles imatges i contraimatges em van dur a delimitar una frase que confon la possibilitat amb la certesa. Que l’inconscient està estructurat com un llenguatge es una afirmació que es recolza en la possibilitat de la seua lectura. Si es redueix el domini verbal, podria dir-se amb la mateixa contundència -o amb la mateixa ocurrència- que l’inconscient es una constel·lació d’imatges.

Imatges i contraimatges en l’obra de Joan Costa: cadenes, argolles, tisores, caragols de mar, ganivets. Però també representacions mítiques en què la imatge adquireix un rostre – un nom de vegades, perquè el rostre ens ha sigut vedat – i persegueix una historia complexa i alliçonadora: Mársies, Narcís, Sísif, Icar, Cronos. Imatges delimitades que imposen un límit, una coacció. En evocar-les no es pretén alliberar-se’n, sinó examinar-les amb una altra llum. Perquè no es tracta de superar l’esquincament que imposa el ganivet en el cos de Mársies mitjançant la representació estètica, sinó de confirmar la complexitat de l’ésser humà, la relació amb si mateix – les tensions, els desitjos – i amb els altres.

D’aquesta manera, escorxar, mitjançant el desplaçament de la mirada cap al fruit càlid que pela el ganivet, es també desig de menjar, desig de trobar el goig en el patiment travessar. No hi ha en aquests quadres de Joan Costa una oposició d’elements que porte inexorablement a l’afirmació d’un extrem o de l’altre – una actitud que ens conduiria al tancament del significat i a la simplificació – sinó la lúcida acceptació dels contraris, la tensió interior i el dinamisme de la paradoxa.

Però tornem a l’estiu del 97. Joan Costa em deia llavors que la seua passió era la vida, no la pintura. Discutir aquesta opció seria impertinent. No ho serà, però, analitzar les conseqüències que se’n deriven. Si la tensió, la forca i la complexitat que es manifesten en l’obra de Joan Costa obliguen a lectures successives i mai no esgotades, caldrà pensar que no es la vida genèrica l’atribut al qual es fa al·lusió, sinó la passió. I aleshores, sí, ens estarà premés imaginar que les múltiples experiències per les quals ha discorregut el pintor – tantes vides, tantes hores viscudes – s’han transformar en imatges, s’han resolt en taques, s’han modular en una composició feliç i apaivagada – en poques ocasions, tot i que s’oferesca, per exemple, en Eros i Psique es el nom d’una obra?- o en l’estridéncia que trenca l’esperada harmonia. La consciència, ja se sap, s’engendra en el dolor o en la felicitat amenaçada.

I son, precisament, els processos de consciència el material de l’obra de Joan Costa. La presencia reiterada en alguns dels seus quadres de certs objectes – cadenes, argolles, ganivets – i l’oposició o complementarietat que estableixen amb les figures no son el resultat d’una organització conscient dels elements que perseguesca produir un efecte determinat en l’espectador. Si fóra així, la disposició dels elements i la funció que se’ls atorga estarien destinades a donar una lliçó. No sembla, però, que l’obra de Joan Costa tinga una finalitat didàctica de qualsevol tipus. El mateix pintor em va confirmar en les converses que vam tenir l’estiu del 97 que no hi havia una elecció conscient dels objectes als quals he fet referència. Les imatges de Joan Costa s’han creat per necessitat, i per necessitat condueixen mes a prop de la realitat. Triar unes imatges no significa, per tant, que s’haja optat per una acceptació resignada, sinó que la convulsió – la bellesa convulsa- i el dinamisme d’una carnalitat aguditzada estan en el centre de la vida humana i, almenys parcialment, la defineixen.

Si la lectura que acabe de fer no es errada, pot dir-se que en l’obra de Joan Costa es disposen amb lucidesa i sense concessions a la gent benpensant les obsessions i les inquisicions que marquen la seua vida: la mort, l’erotisme, la relació amb els altres, el patiment, la sexualitat. Vida i obra se’ns apareixen, a partir d’eixe moment, estretament unides. Podria dir-se que les alimenta la mateixa passió. Hui crec que la doble opció i l’elecció que el pintor afirmava eren la prova a la qual volia sotmetre’m. Salvat aquest escull, continuem amb la singladura, veiem quin horitzó es dibuixa en els quadres de Joan Costa.

Les perspectives internes, les representacions que Joan Costa ens ofereix en els seus quadres, son múltiples. Una primera mirada, però, pot percebre dues presencies constants com a mediació: Robert Mappelthorpe i Man Ray. Cadascun alimenta o provoca una representació en què es conjuguen l’art i la vida, l’instant copsat i la historia, el plaer i el turment, l’aspiració utòpica i el pes ineludible de la realitat. Amb Mapplethorpe, Joan Costa ens aboca al mite -Mársies, Sísif, Icar, Cronos, Narcís-, amb Man Ray ens projecta en l’art. Però l’un i l’altre no son presències ineludibles, formen part d’una escena però no determinen el sentit. Tots dos estan en el viatge d’anada – de la pintura o el mite cap a la fotografia – , però és Joan Costa qui en marca la direcció i el sentir de tornada. Joan Costa torna a l’art sobre el qual es va imposar la fotografia, però no ho fa de forma nostàlgica, com si enyorara el moment en què la forma artística va cristal·litzar, sinó amb voluntat de multiplicar les perspectives internes i obligar l’espectador a assumir un missatge mes complex.

Així pot explicar-se la presencia dels arquetipus, i la referència als mestres acompanyada d’infidelitat, i el sentiment d’estranya dispersió que arruïna violentament la coherència de l’obra clàssica i l’ideal de la figura humana. Aquesta figura humana es una imatge central en tantes obres de Joan Costa, però pateix nombroses transformacions que li son característiques: mutilacions, desarticulacions, fragmentació, allargament dels components anatòmics com a crida a la carn. El trencament de l’equilibri i la serenitat formals instal·len la paradoxa com a element dominant en l’espai pictòric i encadenen elements per a crear noves i complexos articulacions de sentit. L’elecció de la natura morta com a model de representació, i la transformació radical del model mitjançant la incorporació d’elements habitualment aliens es un altre tour de forcé al qual ens sotmet el pintor. La selecció d’objectes i figures mostra una visió del món que aprofundeix en la complexitat i densitat dels missatges per a imposar a l’espectador les lectures continues i mai no exhaurides que he esmentat al començament.

Carpe diem – un dels quadres mes intensos que he pogut veure els últims anys – recull i mostra la majoria dels aspectes que he observar en l’obra de Joan Costa. La rotunditat de les formes, el dolor de les cordes que la passió ha trencat i ha tensat, i les flors seques que potser descansen sobre la carn, s’hi conjuguen per a parlar-nos d’una lúdica malenconia travessada, d’una vida viscuda i encara joiosament sentida. En un darrer símbol s’uneixen i responen de la mateixa manera que una Santa Teresa voluptuosament adolorida espera el dard feliç. Però dard i dolor cobren sentir en una apoteosi fulgurant. La transverberacio es transcendència.

Joan Costa, en canvi, se sitúa en un horitzó humà. Els mites invocats s’independitzen de tota significació religiosa, aprofundeixen en l’impuls que els va originar, se sumen a altres imatges i a altres motius per a crear aquesta constel·lació complexa de l’obra última de Joan Costa.

Lió, 1999.